La meua llibreta

El miratge del món rural

2012-01-27T16:14:00.001+01:00

Hui en dia és molt fàcilveure com els joves que van marxar a les grans ciutats estan tornantal món rural per necessitat, perquè s'han quedat sense feina, sensediners, i no tenen més remei que tornar a la casa que els seus paresvan poder adquirir quan tenien la seua mateixa edat. Però algunsconfonen les raons d'aquesta tornada amb l'enyorança de viure llunyde la vida assossegada que suposadament ofereix el món rural. Comqualsevol altra creença absurda, moltes persones criades a ciutats'aferren a la visió que tenen del món rural com un paradís en laTerra que sempre romandrà intacte per molts canvis que experimentenles urbs. Quan els fas veure que aquesta visió és absurda i nos'ajusta a la realitat, es converteixen en negacionistes radicals,per a sorpresa de qui els coneixen.

Ara que amb un poc de sorttorne a Barcelona altre cop, recorde una discussió que vaig tindrefa mesos amb uns amics. Ells, que havien crescut en un ambient urbà,sentien nostàlgia pel que s'havien perdut per no viure en un poble.En sentir les lloances que dedicaven al món rural, vaig intentarfent-los veure com d'equivocats estan, acabant pillant-me un rebotperquè pareixia que no cregueren el que es contava.

Com pot ser imagineu, hecrescut en ambient rural. Fins els 18 anys, m'he passat el dia entrepobles i, inclús havent començat la universitat, els caps desetmana tornava a casa dels meus pares, a la Vall d'Albaida. Peròtot això va quedar enrere quan a la fi vaig poder mudar-me aBarcelona, fugint de la falsa serenitat que oferia el poble.

Pau, tranquil·litat inatura són sinònims de poble... No es podria triar substantius mésequivocats. Els qui pensen que la gent torna als ambients rurals peraquest motiu, no ha estat mai intentant sobreviure a un poble.

La major part de la gentde ciutat té una visió més be reduïda del que suposa viure en unambient rural. Per a ells, un poble és un lloc amb unes poques caseso granges, envoltades d'horts, boscos i pasts per a la ramaderia. Coma molt, arriben a imaginar un poble mariner, on les granges escanvien per vaixells i on tot quisqui es dedica a la pesca.

Si els preguntesquin tipus de feines són típiques d'un poble, et contestaran cosescon conrear el camp, donar menjar als animals, atendre a lacollita... com en el vídeo aquest de la Blasa.Tasques que sí, que porten molta feina i que al llarg del dia etdeixen baldat; orgullosament (per a ells) et fan veure que sabencom és la vida en el camp i que no tot és prendre l'ombra baix unarbre. Feliços ells, que de menuts els pares els portaven a casa elsiaios a passar l'estiu (dos mesos ajudant als iaios en les tasquesdel camp i ja es pensen que són pagesos drets i fets!).

Però els pobles ambaquest estil de vida cada cop són més difícils de trobar. El campi la ramaderia mostren cada cop més que són insuficients per agarantir l'estabilitat econòmica d'un poble. Al llarg de les dècadesdels 1960-1970, la major part dels municipis espanyols, sobretotaquells localitats a la zona de llevant, van optar per invertir enindustria. A finalitzar el segle XX, la major part dels ciutadansdels pobles es dedicaven a treballar en les fàbriques. O al negociimmobiliari, que tantes terres i somnis ha destrossat des que vacomençar la bombolla allà pel 1997.

Aquells que enl'actualitat es dediquen a la ramaderia i/o als cultius són elspropis propietaris dels ramats i/o camps, individus amb una riquesaeconòmica personal moderadament elevada que els ha permès adquirirla terra que empren per a dur a terme aquestes tasques. Per cada 200famílies rurals dedicades a la industria, potser hi haja una o dosfamílies propietàries de camps de conreu; així doncs, emprar laparaula “pagès” per a designar a la gent de poble no ésencertat. I si hi ha alguna persona afortunada que ha pogut fer anaral pati de la seua casa un hort de pocs metres quadrats, la collitaresultant només li serveix per a consum propi (i potser li sobrenalguns cogombres per al veí).

I be, l'ambient on jo m'hecriat és aquest. Un poble menut d'uns 2000 habitants, a una hora deValència, amb una serra minvada pels últims incendis, una xicotetaextensió de terra dedicada al conreu privat, i envoltat tot per nausindustrials. Jo de menuda no recorde haver ajudat als meus iaios adonar de menjar les gallines, ni a traslladar sacs de creïlles; nohe pujat a cavall, ni he portat a pasturar cap ramat d'ovelles. Almeu poble sí hi havia gent que en tenia, de cavalls, gallines,ovelles i creïlles, però no la meua família.

Recorde, no obstant,acabar els deures de l'escola i ajudar als meus pares a ficar mantesdins de caixes de cartró que prèviament muntàvem el meu germà ijo. I estius darrere una màquina de repuntar fent xandalls perguanyar-me un jornal durant la meua adolescència. Recorde que voliaaprendre a pescar, però al meu poble no hi han rius ni llacs i, elsmés propers, estan a una mitja hora en cotxe, envoltats decarreteres de manera que són quasi inaccessibles per a arribar a unamarxa a peu. Tampoc hi han boscos, doncs s'han anat desfent pelscontinus incendis, l'últim amb l'excusa de fer un “futur méssostenible”. Recorde voler anar a casa els iaios, on sí tenien unxicotet camp, però estava massa lluny com per a anar a peu i teníemque traslladar-se amb cotxe. Recorde que hi havia mesos que no eixiaper a res del poble, doncs per a anar enlloc devies emprar el cotxe iel meu pare no tenia temps per portar-me.

El cotxe, sempre encotxe a qualsevol lloc. I jo sense carnet, sense ganes ni diners detraure-me'l.

Ambaquest panorama, no deuria ser estrany que molts joves preferim viurea la ciutat. Total, formigó i pol·lució ja en tenim al poble.

Itant de temps lliure gràcies a la bombolla immobiliària, m'han fetpensar en aquella discussió. Seria igual la meua situació siestiguera en una ciutat per conter d'estar en un poblet com aquest?Rotundament, sí; com a mínim, no hem sentiria tant amargada.

Hefet un llistat de coses a favor i en contra dels pobles i de lesciutats i, com veureu, les segones eixen guanyant. No obstant, suposeque hi ha gent que té raons de sobra per preferir viure en unambient rural; els anime a que les comenten ;)

Pros i contres del món rural

Pros

Contres

Abaratiment de l'habitatge: el preu del sol és més baix, sobretot en pobles a més de dos hores del centre urbà més proper (és a dir, aquells perduts en el cul del món).

Productes més frescos: productes alimentaris de temporada més frescos donat la proximitat dels horts; la resta de productes inclús potser estiguen caducats.

Aire pur: en eixos poblets deixats de la mà del gober, sí, clar; els pobles moderns, amb el polígon al costat, com a que el seu aire no és massa pur, no...

Tranquil·litat: oh, sí, açò sí és cert; als pobles es respira un aura de pau, silenci, aborriment, manca d'espectatives, ejem, ejem... (perdó, el fum de les fàbriques).

Aïllament geogràfic: transport públic escàs o nul, problemes amb les telecomunicacions (per sort, cada cop menys).

Aïllament social: major recel entre els individus, amb por inclús cap a les novetats.

Urgències mèdiques: alguns pobles careixen de la cobertura mèdica apropiada i estan lluny dels hospitals.

Necessari vehicle propi: per a tot.

Menys ecologia: vehicle privat, inconsistència amb la recollida de fem reutilitzable.

Comerç abusiu: comerç privat amb limitació de productes, sense possibilitat de comparar, i preus abusius donada l'escassa competència.

Escasses possibilitats laborals: baix nombre de llocs de treballs, treballs més monòtons amb difícil possibilitat de créixer laboralment parlant; salaris estancats.

Dèficit formatiu i educatiu: cursos de formació escassos o nuls; poca alternativa en quant a activitats extraescolars.

Escassa oferta de lleure: amb sort, el municipi pot contar amb una agència de lectura; ah, i cinema d'estiu (amb els televissors dels iaios a tota pastilla).

Vigilància indesitjada: major quantitat de veïns dedicats a la xafarderia.

Pros i contres de la ciutat

Pros

Contres

Xarxes socials: a una ciutat és més fàcil conèixer gent.

Intimitat: la gent és més individualista i està més preocupada pel seus propis assumptes que pels aliens.

Proximitat: la major part de les ciutats conten amb una xarxa de transport públic més o menys eficient, de manera que els ciutadans poden anar allà on vulguen sense massa problemes, inclús si volen eixir de la ciutat.

Comerç assequible: major quantitat de productes, amb més varietat i preus més competitius.

Economia i ecologia: és més fàcil estalviar si es sap on i què comprar, donat la gran varietat de productes; a més, gràcies al transport públic i a la proximitat de comerços, fa que no siga necessari l'ús de vehicle propi.

Oportunitats laborals: major diversitat de professions i llocs de treball, amb més probabilitat de promoció.

Millora la oferta formativa: diferents activitats extraescolars i formatives oferides pels diferents centres educatius i cívics.

Gran oferta de lleure: zones comercials, turístiques, cinemes, parcs, biblioteques, centres d'oci...

Possibilitat de fer coses típiques de poble: cada vegada més són els barris urbans que ofereixen sol cultivable als seus veïns, així com hi han moltes organitzacions dedicades a realitzar activitats a l'aire lliure (pots fins i tot aïllar-te més fàcilment que en un poble, simplement canviant de zona de passeig).

Sanitat: sol haver-hi un centre mèdic per barri.

Pol·lució: gran quantitat de tràfic en algunes zones.

Soroll: sí, la ciutat és molt més sorollosa.

Encariment de l'habitatge: a major quantitat de gent, menys lloc on viure, i pujada de preus dels habitatges (fins ara, que estan baixant).

Sobrepoblació: gent, massa gent!

La meua llibreta http://lameuallibreta.blogspot.com/ Paranoïes meues - Paranoias mias Pre?mbulo http://lameuallibreta.blogspot.com/2006/11/prembulo.html Introducci?n de la historia que llevo en mente. Revelaciones del pasado http://lameuallibreta.blogspot.com/2006/10/revelaciones-del-pasado_22.html Cap?tulo "piloto", por decirlo as?, de la historia que tengo en mente. Supongo que cuando tenga el primer cap?tulo guardaré este, pues va para m?s adelante.

Conte de Nadal (abans de Jesucrist)

2011-12-25T19:53:00.000+01:00

L'hivern havia arribat ala vall. No nevaria aquell any, però no per això faria menys fred.La humitat impedia que les gotes d'aigua es mantingueren en flocs deneu quan arribaven a la superfície terrestre, i la persistent ifreda pluja impedia anar massa lluny de qualsevol lloc. El pitjor,però, era la humitat, que mantenia les aigües dels tolls benglaçades sobre les roques, fent les sendes més perillosamentrelliscoses. A sobre, aquella maleïda humitat feia que la gelortraspassara la pell fins els òrgans i els ossos, i ni les robes deteixits més calens servien per a protegir-se.

El llenyataire Jëpsotornava després d'una àrdua, gelada i mullada jornada tractant derecollir suficient llenya per a les properes setmanes. Va deixarl'últim feix de branques sobre el carro, tapant-lo amb la lona decuir a fi de protegir la fusta de la pluja, encara que sabia que derés serviria. Va començar a fer camí arrossegant el carro amb laforça de les seues extremitats. La seua casa encara era forçalluny, i no esperava tornar abans de la nit.

No obstant, quan el Solencara estava suficientment alt, la pluja va començar a caure ambmés força. L'home, incapaç de veure què tenia al davant, vadecidir buscar refugi. Per sort, coneixia perfectament la regió iprompte va trobar una cova on va poder conduir el carro fins al seuinterior. O més be això és el que pretenia. En només fer unparell de passos dins el refugi, va descobrir que la cova ja estavaocupada.

Es tractava d'un home,ajupit contra la pared de la caverna amb alguna cosa entre mans, i seli havia quedat mirant tant expectant com ell el mirava. Era mésgran que ell, i també de complexió forta. No obstant, alllenyataire li pareixia que aquest home estava molt prim, massa prim,potser perquè havia patit algun tipus de malaltia no feia molt.

- Bona vesprada... - va dir Jëpso, com per fer alguna cosa.

- No és massa bona, no – li va contestar l'home, qui no va fer cap moviment sospitós i prompte va baixar el cap tornant la seua atenció al que estava fent abans de ser interromput.

Jëpso, un tant perplex,se'l va quedar mirant uns moments. El desconegut no pareixiaperillós, com a mínim pel moment.

- És... És teua, aquesta cova? - va preguntar Jëpso.

En qualsevol altre dia, nohagués calgut aquesta pregunta: simplement haguera empentat el carroa dins, sense importar qui estiguera; les preguntes i la barallavindrien després, i el llenyataire era prou astut i fort per eixirde les dos situacions. Però hui estava massa cansat i encara liquedava un tros de camí per fer.

- I què si ho és? - va respondre el desconegut, amb to despectiu.

- No res. Només volia saber si t'importaria que hem quedara ací, amb el meu carro, fins que parara un poc de ploure.

- De què és el carro?

- De fusta...

El desconegut va alçar elcap.

- Ja sé que és de fusta. Vull dir què conté.

- Llenya. Soc llenyataire, i portava un carregament a casa per a passar l'hibern.

Jëpso es va quedar mirantcom l'altre home l'observava seriosament. Però, al poc, l'estrangerva tornar a baixar la seua mirada i va continuar amb la seua feina.

- Entra'l, si vols. Quedat tota la nit, si et ve de gust. A més, potser pugues canviar-me alguns troncs per la meïtat d'aquest conill; és massa per mi.

Alleujat i content, el llenyataireva arronsar el carro a l'interior de la cova.

Reflexions: Dones vs. ciències...?

2011-12-20T19:11:00.000+01:00

L'altra nit vaig vorer un capítol de The Simpson que encarano coneixia, Girls just want to have sums (Les xiques nomésvolen sumar, títolinspirat en el de la cançó Girls Just Want to Have Fun),capítol 19 de la 17a temporada. Va ser emès per primer cop el 2006,ja fa uns quants anys, encara que la temàtica del mateix fa queparega més vell. M'explique...

Tot comença quan eldirector Skinner, en un intent d'alabar a una directora de musicalsque fou alumna model de l'Escola Primària de Springfield, fa ladesafortunada afirmació de que era normal que de menuda li costarenmés les matemàtiques perquè és una xica. Les seuesparaules causen un gran rebombori a tota la ciutat i, per molt queintente llevar pes al comentari, Skinner acaba siguent substituïtper una nova directora. I la primera mesura que du a terme lasenyora, una suposada especialista en feminisme, és separar elsalumnes per gèneres.

El resultat és quel'escola es parteix en dos. La part femenina es transforma en unentorn marcadament rosa, suposadament femení, com si fos un anuncide la Barbie, i la part masculina resulta una sort de descampat debarri baix i un centre d'entrenament militar, idoni per a potenciarel gamberrisme i la jerarquia dels alumnes més agressius. Però ladiferència més notable és la manera de donar les matèries alsalumnes: mentre als xics s'imparteixen les matèries de manera normali avançada, com en el cas de les matemàtiques, a l'entorn de lesxiques es potencien les humanitats i ciències socials, deixant debanda les ciències pures com un “munt de problemes que noméspoden interessar als xics”.

Encara que al principiLisa Simpson es sent molt atreta per aquestes mesures, prompte essent basquejada al comprovar com han relegat la matèria dematemàtiques a una espècie de classe sobre autoestima semblant aqualsevol col·loqui pseudocientífic. Per això, intenta accedir ales classes de matemàtiques que s'imparteixen en la part masculinade l'escola, però és descoberta i la obliguen a tornar amb lesxiques. Decebuda, Lisa li comenta el que passa a Marge, i la seuamare li dona la idea de disfressar-se de xic.

Així, fent-se passar perJake, Lisa assisteix a les classes avançades de matemàtiques que esdonen a la part masculina, mentre rep alguns consells per part delseu germà Bart per a saber comportar-se com un xic. El resultat ésque “Jake” rep el premi al millor estudiant de matemàtiques i ésdurant la cerimònia d'entrega quan Lisa es descobreix diguent a totsque una xica pot també ser bona en matemàtiques. Però heus acíque salta Bart i anuncia a tota la sala que, si la seua germana ésbona en matemàtiques, és perquè ell li va ensenyar a comportar-secom un xic; i Lisa, “traient a fora els seus impulsos masculins”,respon llençant-li el premi (que impacta en el pobre Ralph Wiggum).

Encara que és lloablel'esforç de Lisa per fer el que a ella li agrada, el propòsit delcapítol resulta estrany i el missatge que fa arribar al públic ésque, si eres xica i vols dedicar-te a les ciències, has d'abandonarel teu feminisme. Una conclusió completament desencertada.

El capítol pretén seruna clara crítica al feminisme radical i la segregació escolar pergénere, però el que aconsegueix és comunicar el missatge equivocatde que són els propis feministes qui provoquen el manteniment de lesdiferències entre sexes, com l'encaixament laboral i acadèmic deles xiques en el món de les ciències socials, les arts i leshumanitats, i dels xics en el de les ciències tècniques. Unaerrònia, cruel i innecessària burla a tantes persones (dones ihomes) que busquen una societat més igualitària per a ambdóssexes, vertadera raó de ser del feminisme.

Com a dona feminista i ala que li agraden les ciències, hem vaig sentir totalment ofesa. Ino només jo: la meua mare, mestressa de casa amb certa repulsa perles matemàtiques, també va sentir que el missatge d'aquest capítolera confós i sexista.

Aquesta entrada, però, lavaig a dedicar a la fal·làcia de que les xiquesno són bones en matemàtiques ni a les ciències en general. Espere poder parlar unaltre dia sobre feminisme.

Més be investigació contra ganduleria

Hi ha un gran número de dones, cada vegada més creixent, a lesquals els agraden les matemàtiques i les ciències aplicades(“ciències” per a abreviar), i a algunes de les quals se'ls hidonen millor que les ciències socials i les humanitats (d'ara endavant, “humanitats”). En contraposició, també hi ha un munt d'homes que fugen de les ciències, amb una capacitat de càlcul mínima i unquasi terror a rebre qualsevol tipus d'informació de cairecientífic; i no diguem-ne ja formació!

Al llarg dels meusescassos anys d'experiència m'he adonat que, el fet que una personatinga millor o pitjor predisposició a dedicar-se a les ciències oals “números”, no està per a res condicionat pel seu sexe. Serxic o xica poc té a veure per a que una persona tinga mésfacilitats intel·lectuals a l'hora d'estudiar ciències ohumanitats, si no que aquesta facilitat depèn de la pròpiacuriositat i les ganes de treballar de l'individu.

L'ensenyament de leshumanitats en l'etapa escolar es caracteritza per la pura i duramemorització de les dades, seguint un mínim fil de coherèncialògica (per exemple, si passa B, és perquè hi havia A; i punt).Qualsevol individu sense massa problemes de memòria pot emmagatzemarun munt d'informació que, amb un mínim esforç de comprensió, potcoordinar per a transformar-lo en coneixement de manera que li pugaser d'utilitat.

Per a aprendre ciències,és necessari realitzar un esforç de comprensió encara més granper a entendre els conceptes, la major part dels quals necessiten decomprovació empírica o exemples per a poder ser entesos amb mésfacilitat. El problema és que pocs professors estan per la tasca derealitzar fins els experiments més senzills i, sobretot,pràcticament cap centre escolar té els recursos suficients per aque es puguen dur a terme. Així, entre la peresa del professorat ila manca de subvencions dels centres, s'ha resolt ensenyar lesciències a base de la obligatòria memorització de conceptes, senseadonar-se que aquesta és la pitjor manera de fer atractiva qualsevolmatèria.

D'aquesta manera, nomésaquells alumnes amb suficient capacitat de comprensió, imaginació icuriositat^*,que han pogut entendre per ells mateixos els diferents conceptesexplicats, poden ser atrets per les ciències i decidir continuaraquests estudis (molts cops en detriment de les assignaturesd'humanitats). Però per a la major part dels escolars, els ésterriblement anodí suportar lliçons científiques mitjançant lamemorització de dades i l'aplicació de les diferents fórmules enproblemes que els costa visualitzar sense cap tipus d'exemplepalpable. Aquests estudiants acaben l'escola obligatòria amb unavisió més depriment que atractiva d'allò que la ciència els potoferir; acaben renunciant a rebre qualsevol tipus de coneixementcientífic de per vida i, a l'hora de realitzar estudis universitaris, opten pels més “fàcils” com són,suposadament, els de ciències socials i humanitats.

Fins ací la conclusió ala que es podria arribar és que les humanitats són per a personesmés mandroses i, les ciències, per a persones més inquietes. Peròa fi de curar-me en salut davant la gent que estudia carrereshumanitats, cal dir que les coses no són tan simples.

Un gran percentatged'estudiants no acaben la universitat i, dels que continuen, nomésuna mínima part realitzen estudis de tercer cicle (doctorat). En elcas de les humanitats, el nombre d'especialistes o investigadorsdescendeix significativament en comparació al nombre d'estudiantsmatriculats els primers anys de carrera; en contraposició, moltsestudiants que finalitzen carreres científiques continuenespecialitzant-se de per vida. La raó de l'abandonament estudiantila les carreres d'humanitats es degut a què els propis alumness'adonen que dits estudis requereixen d'una capacitat de comprensiói d'investigació poc fomentada a l'etapa escolar, i que amb lasimple memorització dels conceptes no és suficient; en altresparaules, “és massa feina”.

El que cal tindre enconte, doncs, no és la quantitat d'estudiants d'unes i altres, si nola de persones que acaben els estudis i es dediquen a allò que hanestat estudiant, com doctors i investigadors. La qüestió és queaquest tipus de descens s'aprecia molt més en el cas del nombre dedones, ja siga en humanitats com, principalment, en ciències.

Què passa amb lesdones?

El per què no hi hantantes dones com homes en titulacions de ciències ve donat, en part, percauses pràctiques però, sobretot, pel fet de voler obeir encara hui un seguit de rols tradicionals que deleguen a les dones a les tasques domèstiques, l'educació dels fills, tindre cura de la família i, en el cas de dedicar-se a alguna professió, que aquesta li comporte el mínim esforç físic i mental possible (un pensament totalment hipòcrita).
Les dones (en general) no són unes negades “per a les matemàtiques” ni per a la investigació. El problema és que en l'actualitat és molt complicat per a una dona poder compaginar treball amb la criança dels fills, més si aquest treball consisteix en romandre en un laboratori a jornada completa, assistir a classes, conferències i similars i, a part, dur treball acadèmic extra per fer a casa. Lescarreres científiques, en especial, les tècniques, comporten mésfeina que no pas les d'humanitats, feina que s'ha d'harmonitzar ambla formació d'una família: per cada fill, una dona pot estar vorados anys en mode semi-actiu, laboral i acadèmicament parlant, encaraque tinga recolzament per part de la seua parella i/o família en les feines domèstiques.

Però, a banda de les tradicions (per sort, cada vegada menys tingudes en compte), hi ha altre factor que juga en contra de l'especialització acadèmica de les dones: el rellotge biològic femení. La majorpart de les dones tenim més “pressa” per fer la nostra vida,doncs la menopausa juga en contra nostra. Aquesta pressa porta amoltes dones que durant la seua adolescència i joventut eren alumnesmodels a ficar fre a la seua vida acadèmica una vegada s'ha obtingutla llicenciatura o un grau similar, a posposar els estudis o fins itot a abandonar-los en benefici de trobar una feina que donesuficient llibertat econòmica per a formar una família abans dels35 anys.

Dones científiques hi ha,i cada cop són més les xiques menors de 40 anys que aconsegueixenobtenir una càtedra fins hi tot en les carreres tècniques. Peròencara queda molt per fer.

El que caldria és,primer, convèncer a la gent que els tradicionals rols en realitat ni són tan “tradicionals” ni obligatoris (com a mínim, no figura cap legislació al respecte en aquest país ni a la major part de països europeus i americans),i que tots i totes tenim les mateixes oportunitats per a dedicar-mosal que més ens agrade, si tenim l'empenta necessària.I, segon, no desistir en la tasca de fer entendre que les feinesfamiliars no tenen que recaure només sobre la dona.

I, per últim, cal tindre en conte que si ara s'aprecien aquestes diferències, no vol dir que romanguen en un futur pròxim. Des de fa temps, les doneshem anat guanyant terreny en sectors que eren consideratsabsolutament masculins, i també hem aconseguit que la societat en la que vivimsiga més igualitària, mostrant les mateixes possibilitats per atots, siga quin siga el seu sexe, les seues creences i, fins i tot,el seu nivell econòmic. Crec que és un fet del que deuríemalegrar-nos i pel que val la pena continuar endavant, deixant a bandaqualsevol sentiment sexista i saber diferenciar què és importantque canvie (com replantejar el sistema de baixes maternals per a lesxiques a fi de facilitar la seua tasca en les feines d'investigació,de manera que no tinguen que triar entre ser mares o doctors), delque no (com voler inventar-se el gènere de paraules que en realitatmai han tingut, com estudiant – estudianta).

Perquè al cap i a la fi, tants xics com xiques, volem divertir-nos ;)

Fonts consultades

Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. La inserción laboral de los doctores de las universidades catalanas. (2008; taula 4, pàgina 10).
Salaburu, Pello (dir.). Sistemas universitarios en Europa y EEUU (2003).
El Mundo. La mujer en cifras (aprox. 2000; encara que la mostra de les dades deixa molt que desitjar, és interessant la comparació entre el nombre d'estudiants que van començar estudis i les que van acabar la universitat el mateix any).
Rica, Sara de la. Diferencias de Género en Ciencia en España (2010; interessants també els comentaris).

*Una de les raons per la qual hi han molts científics entre els frikis. Però això és altra història.

Canvis en el bloc

2011-11-29T18:49:00.001+01:00

He estat pensant prou de temps i he decidit de fer alguns canvis en aquest bloc. Entre ells serà el d'escriure totes les entrades en valencià. Continuarà siguent un bloc personal, on hi inclouré tot tipus d'escrits, des de relats fins anades de perol varies.
Si algú vol consultar els meus relats en castellà, pot consultar el meu DeviantArt. La resta d'escrits, segons la seua tipologia, els penjaré en un lloc o altre. Ja aniré informant.

Claus per a ser feliç: muntar un moble

2009-10-13T19:12:00.003+02:00

I es que dona molta satisfacció vore com, després de 3 o 4 hores de feina, a la fi contemples el teu moble acabat de muntar per tu. Només per tu, sense ajuda alguna.
I és el que m'ha passat aquesta vesprada quan he acabat el meu nou escriptori.
Ale, ja tinc un lloc adequat per a estudiar, que ja era hora...

Com

2009-08-19T21:05:00.002+02:00

Com dir-te el que senc si, al veure't amb mi, soc tan feliç que m'oblide?
Com dir-te el que senc si, al llegir el teu nom, d'emoció tremole?
Com fer-te saber que et necessite encara que no estigues físicament al meu costat?
Com, i quan, podré fer-te entendre que, encara que no es estrictament amor, t'estime?
Com dir-te tot açò si en cap lloc et veig?

(A un altre algú molt especial)

Namárië

2009-08-16T21:54:00.004+02:00

“No, no pot ser...”

La dona va esperonar denou el seu cavall. Encara no podia creure el que deia aquella carta.A penes havien tingut temps d'avisar-la, estant ella tan lluny detots. I, quan a la fi va arrivar la missiva, era massa tard. Per què?Per què dimonis no podien esperar a que ella tornara?

“El temps s'esgota”resava la carta. Però ni tan sols podrien retardar la partida unsdies?

Es va refregar el dors dela mà pels ulls, a fi de llevar un poc d'humitat i poder veure peron la portava llur muntura. Notava com les llàgrimes li relliscavensinuoses per les galtes a mesura que el cavall avançava. Enrerehavien quedat les muntanyes, i els seus ulls continuaven humits, elcoll de la camisa mullat per les llàgrimes que seguien manant. Vaesperonar altre cop el seu negre cavall, però de res servia doncsl'animal ja corria quant podia. Les rames dels arbres colpejaven laseua cara com fuets, però ella no en feia cas, tractant d'arribar elmés prompte que podia al seu lloc de destí.

Poc després, amb la carai les mans plenes d'arrapades, a la fi va arribar a la ciutat. Elshabitants s'apartaven al seu pas mentre cavalcava veloçment cap alport, increpant-la i titllant-la de mal educada. En qualsevol altraocasió, la dona haguera desmuntat, demanant disculpes, mes sentiaque no tenia temps.

El Sol continuava llurrecorregut cap al migdia en aquell calorós dia d'estiu. La dona vaarribar al port, a aquell port que, en realitat, li estava quasivetat. Va arribar a l'embarcador, fent tremolar les taules de fustabaix els cascs del cavall, buscant un per un el vaixell, sense saberquin devia encontrar.

A la fi, la seua munturaes va aturar, exhaust. Per més que la seua amazona l'esperonara i liordenar seguir, l'animal no es sentia amb forces d'obeir-li.

La dona va descendir delseu llom i el va agarrar fort dels estreps. “Tenim que seguir, noho entens?”. El cavall, respirant amb força, ho enteniaperfectament; però no podia fer més. Va recolzar amb delicadesa elfront sobre el de la seua amazona. Ella va arrencar a plorar,abraçant quant les seues curtes extremitats li permetien el cap del'animal, com intentant mitigar així el seu dol.

“Ha marxat... Ha marxatja...”, va murmurar. I les llàgrimes salades es mesclaren amb lasang dels talls als seus llavis.

(a una amiga a qui no vaig poder dir adéu)

Webs curioses: Generador de noms de Pagès

2009-07-30T10:50:00.003+02:00

Si pensava que amb la web d'Hiperceràmica ja ho havia vist tot (per cert, pareix que està caiguda), era perque encara no havia vist aquesta altra. Corregeixc: més que una web, és un aplicatiu.
Hui en dia és molt corrent trobar aquest tipus de generadors de noms en "élfic" (be quenya, sindarin o altra variant no tolkieniana), klingon, etc. Però... de noms de pagès??? Vull dir, és necessari?
Val que la resta no tenen molta més utilitat, mes no habia pensat mai que pogués existir una cosa així. T'ho podries esperar de noms de la noblessa, per exemple, però de pagès? xD
La veritat és que he anat fent proves i és prou entretingut. Per exemple, el meu nom "traduit" seria Miqueleta de Can Porrons, i els dels meus companys de feina Ramonet de Can Rostit i Baldiri dels Pets. Aquí no he pogut evitar que les llàgrimes hem sortiren del riure.

Hi ha que vore quant d'aborrida està la gent. Be, com a mínim servirà per a fer personatges de rol en partides medievals catalanes.

¡Bruixes! Els Arxius de la Inquisició i Zugarramurdi

2008-12-01T11:52:00.003+01:00

Mentre intentaba fer el treball de l'assignatura de Recursos i Serveis de Referència Especialitzats, he fet una ullada als feeds del meu iGoogle i m'he adonat d'una noticia a l'apartat Arxius del Ministeri: ¡Brujas! Los Archivos de la Inquisición y Zugarramurdi, exposició que analitza els mites i supersticions que han existit sobre la bruixeria vasca i la seua persecució per la Inquisició.
La exposició estarà fins el 12 de gener de 2009, al Archivo Histórico Provincial d'Àlava. Jàstima que no tinga temps ni mitjans per anar-hi, perque pareix interessant.
En fi, qui puga anar, que ho aprofite i disfrute! ;)

Webs curioses: Hipercerámica

2008-07-11T16:03:00.002+02:00

No puc... Tinc que dir alguna cosa... Mira que hi han coses originals a la xarxa. Hi ha gent que està aborrida. Mooooooolt aborrida (alce la ma).
Si pensava que ja havia vist moltes coses referent a les pàgines webs, era perque no havia vist la que ací presente.
Després de pensar en carregar-me aquell que no fica les revistes i altres documents nous a la vista per a la introducció del seu registre a la base de dades, m'he fica't a la feina. Agafe les últimes publicacions que algú ha deixat a la prestatgeria i que he tingut la sort de descobrir (perque si no, el cap és capaç de saltar-me quan vinga: "i açò perquè no està a la base de dades?"), i comence a editar la numeració de les dos revistes noves, i a introduïr el registre d'un butlletí propagandístic.
Com soc un poc detallista i sempre m'han dit que quan més sucre més dolç, fique la web de la empresa autora del bulletí. I quina és la meua sorpresa quan veig una bonica però desproporcionada vaqueta (si, la femella del bouet) a un camp de gespa, i enmarcada amb línies fucsia i donant la benvinguda i les opcions d'idioma.
Clique a l'opció de català (encara que a castellà l'efecte és el mateix) i hem quede estupefacta al vore més línies fucsia i el dibuix de la vaca a tots llocs. I una vaca voladora! Una vaca, amb ales de mosca que es mou seguint el punter del ratolí.
I a sobre hem fique els auriculars i senc "muuuuuuuuuuuuuu"; sort que només ho fa per sobre el menú. En fi; la pots desactivar i un matamosques s'encarrega de tot.
Llevat d'això la pàgina conté prou d'informació sobre l'empresa. Que, per cert, és de ceràmica, dedicada al món de la construcció i la reforma.

Però mira que hi ha gent aborrida (torne a alçar la ma)... Ja no saben qué fer per a cridar l'atenció.
Com a mínim, he encetat una nova secció al meu bloc i potser serveixca per a fer-li un poc de propaganda a dita empresa.
Ah! La web de marres.

EDITE: doncs paréix que el web ha patit un grapat de canvis i, per exemple, la mosca ja no hi és. Una llàstima... Era molt entretingut.

A trenc d'alba

2008-07-10T09:38:00.006+02:00

La fresca nit habia seguit la calorosa vesprada en aquell dia d'estiu en eixe racó a l'extrem Oriental del Bosc de les Fulles Verdes. La dona descansava sobre el seu costat dret, abrigada tan sols amb el llençol, sentint la llum de la Lluna i les Estrelles a través de llurs parpelles tancades, i la brisa nocturna que menejava les fulles dels arbres acariciar al mateix temps la seua pell, fent-li sentir un deliciós calfred a l'esquena. La dona es va acurrucar més baix el llençol deixant, no obstant, els seus muscles i part de l'esquena nuus.
Faltava poc per a l'eixida del Sol, encara que la Lluna era alta al cel de ponent i era ben fosc quan es va despertar. Al poc, va sentir una presència prop d'ella. La fusta de la plataforma va cruixir de forma quasi imperceptible a mesura que el nouvingut s'ajupia al seu costat, amb conte, procurant no fer més soroll. La dona va entreobrir els ulls i va fer un sonriure al distingir el calçat familiar a l'altra punta de la plataforma; i va suspirar, de manera que podia sentir l'olor d'ell.
El corpulent elf es va seure al seu costat i, com des de feia varies nits ja, la dona va notar com li acariciava l'esquena amb els dits de les seues fortes mans. Recorria el tatuatge de manera clandestina, d'omòplat a omòplat, de dalt a baix de la columna, apartant uns centímetres el tirant esquerre de la camisa d'ella, fins arrivar a mitja esquena, allà on acabava la cua de l'au; amb caricies suaus, tant lent i tendrament com la primera vegada.
La dona va sentir un nou calfred de plaer. Era la quarta nit, com a mínim que ella sapiguera, que el seu company es dedicava a acaronar-li l'esquena. A la tercera va estar a punt de dir-li alguna cosa, però va esperar tant a trovar les paraules que, amb la remor del bosc i les caricies d'ell, es va acavar adormint.
- T'agrada el meu tatuatge? - va dir a la fi ella.
L'elf, sorprés, va aturar els dits, mes no va apartar la ma de l'esquena, cosa que va estranyar la dona puix coneixia la timidesa del seu amic. Ella, però, es va imaginar que feia un dels seus bords sonriures.
- Pensava que dormies – va contestar ell, i va passar altra vegada els dits per sobre el cap de l'au, fins les últimes plomes de la cua del dibuix -. Si, és bonic. Però no sé quin animal representa.
- Uhm... M'has decebut... - va respondre ella, amb sorna.
L'elf va parar d'acaronar el tatuatge i, al poc, va retirar la ma. La dona va notar que li donava l'esquena i es quedava mirant l'horitzó del bosc, cap a l'Est. Ella es va girar sobre el fi matalàs cap a ell, incorporant-se fins a seure.
- Ho deia de broma... Ho senc – va tractar de disculpar-se.
Ell la va mirar als seus ulls negres però brillants, amb un sonriure trist; mes, a pesar de tot, encisador.
- Ho sé – va respondre, i va tornar la vista als arbres de copes oscures -. No conec totes les criatures que són, o van èsser, a Arda.
- I quí les coneix llevat de Déu i els seus Valar? - va dir ella, i l'elf se la va quedar mirant amb tranquilitat.
I el sonriure de la dona va perdre força mentre contemplava els ulls del seu amic i notava que el cor li anava més ràpid. Una altra vegada. Tant prop d'ell, sentint com el vent fluix però fred d'eixa nit feia tremolar els porus de la seua pell, amb ganes que l'elf l'envoltara amb els seus forts braços, aproximant el seu cos al d'ell per a donar-li el calor que tant necessitava des de feia massa temps. I dir-li tot allò que sentia sense voler, però que no podia evitar.
Al poc, l'elf va baixar la mirada i va tornar a quedar-se contemplant el Llevant. La dona va girar el cap en la mateixa direcció.
- Has descansat ja? - va preguntar ella.
- Tinc que fer guardia, recordes? - va contestar ell amb dolçor, dedicant-li una altra mirada.
La dona va assentir, amb la vista ficada als primers rajos de Sol que assomaven per l'horitzó.
- Fa temps que estem tranquils, sense cap incursió... - però no va acabar l'oració, puix ella mateixa ho va notar: hi havia massa silenci al bosc.
Es va possar en peus. Li va semblar que quelcom nou havia arrivat al bosc. L'elf també ho havia notat i es va alçar. La dona va avançar per la plataforma fins al lloc on tenia la roba i llurs pertenences, i es va canviar i cenyir les armes mentre l'elf es tornava a calçar i agafava la ballesta.
- Anem? - va dir ell quan va estar llest.
- Anem.
I la dona va descendre de la plataforma fins les rames intermijes de l'alt arbre.

Un dibuixet

2008-03-19T14:01:00.003+01:00

Com fa molt que no escric per ací i veig que açò està un poc abandonat, he pensat ficar el meu últim dibuix:

Està penjat al meu DeviantART, on solc penjar les meues "creacions".
Est crec que m'ha quedat prou be. Ja feia temps que el vaig fer en paper, però aprofitant que ja tinc wacom (jupi!), l'he pintat.

Quin supervillà series?

2007-07-08T00:42:00.001+02:00

Hui m'han passat un test un poc peculiar, i prou llarg. És una frikada per a saber quin supervillà series. A mi m'ha eixit...

Your results:
You are Apocalypse
You believe in survival of the fittest and you believe that you are the fittest.

Apocalypse 77%
Poison Ivy 68%
Magneto 65%
The Joker 61%
Dr. Doom 59%
Catwoman 58%
Mystique 57%
Lex Luthor 56%
Mr. Freeze 55%
Juggernaut 53%
Riddler 52%
Green Goblin 49%
Dark Phoenix 47%
Kingpin 45%
Venom 43%
Two-Face 37%

Click here to take the Supervillain Personality Quiz

No tinc ni idea en que s'han bassat, però no m'acava de fer el pes; no m'identifique amb est Apocalypse (o Apocalipsis, en la versió castellana)... Per cert, que no sabia qui era, però segons la Wikipedia és un dels més poderosos supervillans de la factoria Marvel, i un dels enemics dels X-men. És un mutà inmortal i megalòman, que creu en la Llei del més fort i que, per tant, els mutants deurien gobernar al món, puix veu com a essers dèvils els humans.

En fi, una tonteria més.

Programari lliure

2006-12-03T15:59:00.000+01:00

Qui no ha emprat un ordinador a la seua vida, inclús siguent membre de la facultat de Geografia i Historia? Segurament, la temàtica d'est text avorrirà a més d'un principalment perque no entendrà res; però hi haurà gent que termes com Firefox o eMule li resultaran familiars. Per començar, que és programari lliure? Vos faré un resum.

Programari o software lliure es refereix al programari que es pot distribuir, utilitzar i modificar lliurement. Podem dir que un programa és lliure si permet, en principi, les quatre llibertats següents:

· Llibertat 0: d'executar el programa per qualsevol propòsit.

· Llibertat 1: d’estudiar com funciona el programa i adaptar-lo a les necesitats propies. L'accés al codi font (conjunt de fitxers amb les instruccions necessàries per fer funcionar aquest programa) és un requisit.

· Llibertat 2: de redistribuïr còpies.

· Llibertat 3: de millorar el programa i distribuïr-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se'n pugui beneficiar. En est cas, l'accés al codi font també és un requisit.

En altres paraules, són programes, fins i tot Sistemes Operatius, generalment més accesibles econòmicament (açò no significa que siguen gratuïts), que es caracteritzen per poder-se adaptar o personalitzar al gust i les necesitats de cada usuari, el qual pot emprar-lo lliurement sense pagar permisos o llicencies, i amb possibilitat de còpia i passar-la als seus coneguts de manera legal. Cal no confondre'l amb el software privatiu o no lliure, la redistribució o modificació del qual està prohibida i el seu codi font no està disponible, o bé, sota restriccions (un exemple clar és Microsoft), ni amb el semilliure, que no és lliure però autoritza als particular emprar, copiar, distribuïr i modificar el software sense ànim lucratiu (PGP és un exemple d’est cas).

La gamma de programes que es coneixen com software lliure és molt amplia, encara que en moltes ocasions no responen exàctament a la definició ni a les llibertats abans mencionades. Exemples: sistemes operatius com els basats en GNU/Linux, entorns gràfics com KDE i GNOME, el projecte Mozilla, que inclou el navegador Mozilla Firefox i el client de correu Mozilla Thunderbird, l'aplicació ofimàtica OpenOffice, programes de tractament de gràfics com GIMP, per a maquetar revistes com Scribus, programes per a baixar-se arxius gratuïtament de la xarxa com eMule i el protocol BitTorrent, clients de missatgeria instantània com el Gaim i el protocol Jabber, i els blogs WordPress.

Personalment m'estic agafant al corrent GNU/Linux amb la versió d’Ubuntu (la de la gent de carrer). És un sistema operatiu de fàcil manipulabilitat, de ràpida instal·lació, encara que pot presentar algun problemeta a l’hora de la configuració del hardware; per sort, a la xarxa circulen un seguit de bons manuals per a qualsevol versió de GNU/Linux. A més a més, des de fa temps cada cop més empreses procuren que els seus productes siguen compatibles amb les distribucions Linux, i fins i tot algunes lliuren les seves especificacions. El que diuen: Windows és per a gossos, Linux per a gent amb una inquietut mínima.

L'existència del programari lliure ha anat passant d'orella a orella i, principalment, de dits a ulls. Lamentablement, la societat capitalista en la qual vivim no concebeix la idea que una cosa pensada per al be de la comunitat, sense ànim de lucre ni exclusivista, siga bona. Per això est recent món del software lliure (apenes te uns 20 anys) li ha costat eixir a la llum, però ho està fent xafant fort. Inclús a la Universitat de València s'ha començat a promocionar, encara que només al campus de Burjassot. I perquè només allí? Que sols empren ordinadors els estudiants d'informàtica o telecomunicacions? Un poc indignant si que és.

Per a més informació, podeu visitar la web oficial de GNU/Linux i la de CreativeCommons, per a saber més sobre les licències (que és un tema més complicat), The Linux Home Page, i LinUV, Asociación de usuarios de GNU/Linux
de la Universitat de València. Si necesiteu més ajuda, les guíes següents vos seran molt útils

· Guía no-Oficial de Ubuntu Linux

· Portal Hispano de Ubuntu

· Ubuntu Wiki

I per si teniu més dubtes o problemes, feu-li un ull a Saludos desde el Polo. Aprofite per a donar-li les gràcies a Baranduin per la seua ajuda, i dir-li que el convide a un café (dos si hem fa ell la visita ;)). I també vos recomane Instalación de Ubuntu.