Reflexions: Dones vs. ciències...?

L'altra nit vaig vorer un capítol de The Simpson que encara no coneixia, Girls just want to have sums (Les xiques només volen sumar, títol inspirat en el de la cançó Girls Just Want to Have Fun), capítol 19 de la 17a temporada. Va ser emès per primer cop el 2006, ja fa uns quants anys, encara que la temàtica del mateix fa que parega més vell. M'explique...

Tot comença quan el director Skinner, en un intent d'alabar a una directora de musicals que fou alumna model de l'Escola Primària de Springfield, fa la desafortunada afirmació de que era normal que de menuda li costaren més les matemàtiques perquè és una xica. Les seues paraules causen un gran rebombori a tota la ciutat i, per molt que intente llevar pes al comentari, Skinner acaba siguent substituït per una nova directora. I la primera mesura que du a terme la senyora, una suposada especialista en feminisme, és separar els alumnes per gèneres.

El resultat és que l'escola es parteix en dos. La part femenina es transforma en un entorn marcadament rosa, suposadament femení, com si fos un anunci de la Barbie, i la part masculina resulta una sort de descampat de barri baix i un centre d'entrenament militar, idoni per a potenciar el gamberrisme i la jerarquia dels alumnes més agressius. Però la diferència més notable és la manera de donar les matèries als alumnes: mentre als xics s'imparteixen les matèries de manera normal i avançada, com en el cas de les matemàtiques, a l'entorn de les xiques es potencien les humanitats i ciències socials, deixant de banda les ciències pures com un “munt de problemes que només poden interessar als xics”.

Encara que al principi Lisa Simpson es sent molt atreta per aquestes mesures, prompte es sent basquejada al comprovar com han relegat la matèria de matemàtiques a una espècie de classe sobre autoestima semblant a qualsevol col·loqui pseudocientífic. Per això, intenta accedir a les classes de matemàtiques que s'imparteixen en la part masculina de l'escola, però és descoberta i la obliguen a tornar amb les xiques. Decebuda, Lisa li comenta el que passa a Marge, i la seua mare li dona la idea de disfressar-se de xic.

Així, fent-se passar per Jake, Lisa assisteix a les classes avançades de matemàtiques que es donen a la part masculina, mentre rep alguns consells per part del seu germà Bart per a saber comportar-se com un xic. El resultat és que “Jake” rep el premi al millor estudiant de matemàtiques i és durant la cerimònia d'entrega quan Lisa es descobreix diguent a tots que una xica pot també ser bona en matemàtiques. Però heus ací que salta Bart i anuncia a tota la sala que, si la seua germana és bona en matemàtiques, és perquè ell li va ensenyar a comportar-se com un xic; i Lisa, “traient a fora els seus impulsos masculins”, respon llençant-li el premi (que impacta en el pobre Ralph Wiggum).

Encara que és lloable l'esforç de Lisa per fer el que a ella li agrada, el propòsit del capítol resulta estrany i el missatge que fa arribar al públic és que, si eres xica i vols dedicar-te a les ciències, has d'abandonar el teu feminisme. Una conclusió completament desencertada.

El capítol pretén ser una clara crítica al feminisme radical i la segregació escolar per génere, però el que aconsegueix és comunicar el missatge equivocat de que són els propis feministes qui provoquen el manteniment de les diferències entre sexes, com l'encaixament laboral i acadèmic de les xiques en el món de les ciències socials, les arts i les humanitats, i dels xics en el de les ciències tècniques. Una errònia, cruel i innecessària burla a tantes persones (dones i homes) que busquen una societat més igualitària per a ambdós sexes, vertadera raó de ser del feminisme.

Com a dona feminista i a la que li agraden les ciències, hem vaig sentir totalment ofesa. I no només jo: la meua mare, mestressa de casa amb certa repulsa per les matemàtiques, també va sentir que el missatge d'aquest capítol era confós i sexista.

Aquesta entrada, però, la vaig a dedicar a la fal·làcia de que les xiques no són bones en matemàtiques ni a les ciències en general. Espere poder parlar un altre dia sobre feminisme.

Més be investigació contra ganduleria

Hi ha un gran número de dones, cada vegada més creixent, a les quals els agraden les matemàtiques i les ciències aplicades (“ciències” per a abreviar), i a algunes de les quals se'ls hi donen millor que les ciències socials i les humanitats (d'ara en davant, “humanitats”). En contraposició, també hi ha un munt d'homes que fugen de les ciències, amb una capacitat de càlcul mínima i un quasi terror a rebre qualsevol tipus d'informació de caire científic; i no diguem-ne ja formació!

Al llarg dels meus escassos anys d'experiència m'he adonat que, el fet que una persona tinga millor o pitjor predisposició a dedicar-se a les ciències o als “números”, no està per a res condicionat pel seu sexe. Ser xic o xica poc té a veure per a que una persona tinga més facilitats intel·lectuals a l'hora d'estudiar ciències o humanitats, si no que aquesta facilitat depèn de la pròpia curiositat i les ganes de treballar de l'individu.

L'ensenyament de les humanitats en l'etapa escolar es caracteritza per la pura i dura memorització de les dades, seguint un mínim fil de coherència lògica (per exemple, si passa B, és perquè hi havia A; i punt). Qualsevol individu sense massa problemes de memòria pot emmagatzemar un munt d'informació que, amb un mínim esforç de comprensió, pot coordinar per a transformar-lo en coneixement de manera que li puga ser d'utilitat.

Per a aprendre ciències, és necessari realitzar un esforç de comprensió encara més gran per a entendre els conceptes, la major part dels quals necessiten de comprovació empírica o exemples per a poder ser entesos amb més facilitat. El problema és que pocs professors estan per la tasca de realitzar fins els experiments més senzills i, sobretot, pràcticament cap centre escolar té els recursos suficients per a que es puguen dur a terme. Així, entre la peresa del professorat i la manca de subvencions dels centres, s'ha resolt ensenyar les ciències a base de la obligatòria memorització de conceptes, sense adonar-se que aquesta és la pitjor manera de fer atractiva qualsevol matèria.

D'aquesta manera, només aquells alumnes amb suficient capacitat de comprensió, imaginació i curiositat^*, que han pogut entendre per ells mateixos els diferents conceptes explicats, poden ser atrets per les ciències i decidir continuar aquests estudis (molts cops en detriment de les assignatures d'humanitats). Però per a la major part dels escolars, els és terriblement anodí suportar lliçons científiques mitjançant la memorització de dades i l'aplicació de les diferents fórmules en problemes que els costa visualitzar sense cap tipus d'exemple palpable. Aquests estudiants acaben l'escola obligatòria amb una visió més depriment que atractiva d'allò que la ciència els pot oferir; acaben renunciant a rebre qualsevol tipus de coneixement científic de per vida i, a l'hora de realitzar estudis universitaris, opten pels més “fàcils” com són, suposadament, els de ciències socials i humanitats.

Fins ací la conclusió a la que es podria arribar és que les humanitats són per a persones més mandroses i, les ciències, per a persones més inquietes. Però a fi de curar-me en salut davant la gent que estudia carreres humanitats, cal dir que les coses no són tan simples.

Un gran percentatge d'estudiants no acaben la universitat i, dels que continuen, només una mínima part realitzen estudis de tercer cicle (doctorat). En el cas de les humanitats, el nombre d'especialistes o investigadors descendeix significativament en comparació al nombre d'estudiants matriculats els primers anys de carrera; en contraposició, molts estudiants que finalitzen carreres científiques continuen especialitzant-se de per vida. La raó de l'abandonament estudiantil a les carreres d'humanitats es degut a què els propis alumnes s'adonen que dits estudis requereixen d'una capacitat de comprensió i d'investigació poc fomentada a l'etapa escolar, i que amb la simple memorització dels conceptes no és suficient; en altres paraules, “és massa feina”.

El que cal tindre en conte, doncs, no és la quantitat d'estudiants d'unes i altres, si no la de persones que acaben els estudis i es dediquen a allò que han estat estudiant, com doctors i investigadors. La qüestió és que aquest tipus de descens s'aprecia molt més en el cas del nombre de dones, ja siga en humanitats com, principalment, en ciències.

Què passa amb les dones?

El per què no hi han tantes dones com homes en titulacions de ciències ve donat, en part, per causes pràctiques però, sobretot, pel fet de voler obeir encara hui un seguit de rols tradicionals que deleguen a les dones a les tasques domèstiques, l'educació dels fills, tindre cura de la família i, en el cas de dedicar-se a alguna professió, que aquesta li comporte el mínim esforç físic i mental possible (un pensament totalment hipòcrita).
Les dones (en general) no són unes negades “per a les matemàtiques” ni per a la investigació.  El problema és que en l'actualitat és molt complicat per a una dona poder compaginar treball amb la criança dels fills, més si aquest treball consisteix en romandre en un laboratori a jornada completa, assistir a classes, conferències i similars i, a part, dur treball acadèmic extra per fer a casa. Les carreres científiques, en especial, les tècniques, comporten més feina que no pas les d'humanitats, feina que s'ha d'harmonitzar amb la formació d'una família: per cada fill, una dona pot estar vora dos anys en mode semi-actiu, laboral i acadèmicament parlant, encara que tinga recolzament per part de la seua parella i/o família en les feines domèstiques.

Però, a banda de les tradicions (per sort, cada vegada menys tingudes en compte), hi ha altre factor que juga en contra de l'especialització acadèmica de les dones: el rellotge biològic femení. La major part de les dones tenim més “pressa” per fer la nostra vida, doncs la menopausa juga en contra nostra. Aquesta pressa porta a moltes dones que durant la seua adolescència i joventut eren alumnes models a ficar fre a la seua vida acadèmica una vegada s'ha obtingut la llicenciatura o un grau similar, a posposar els estudis o fins i tot a abandonar-los en benefici de trobar una feina que done suficient llibertat econòmica per a formar una família abans dels 35 anys.

Dones científiques hi ha, i cada cop són més les xiques menors de 40 anys que aconsegueixen obtenir una càtedra fins hi tot en les carreres tècniques. Però encara queda molt per fer.

El que caldria és, primer, convèncer a la gent que els tradicionals rols en realitat ni són tan “tradicionals” ni obligatoris (com a mínim, no figura cap legislació al respecte en aquest país ni a la major part de països europeus i americans), i que tots i totes tenim les mateixes oportunitats per a dedicar-mos al que més ens agrade, si tenim l'empenta necessària. I, segon, no desistir en la tasca de fer entendre que les feines familiars no tenen que recaure només sobre la dona.

I, per últim, cal tindre en conte que si ara s'aprecien aquestes diferències, no vol dir que romanguen en un futur pròxim. Des de fa temps, les dones hem anat guanyant terreny en sectors que eren considerats absolutament masculins, i també hem aconseguit que la societat en la que vivim siga més igualitària, mostrant les mateixes possibilitats per a tots, siga quin siga el seu sexe, les seues creences i, fins i tot, el seu nivell econòmic. Crec que és un fet del que deuríem alegrar-nos i pel que val la pena continuar endavant, deixant a banda qualsevol sentiment sexista i saber diferenciar què és important que canvie (com replantejar el sistema de baixes maternals per a les xiques a fi de facilitar la seua tasca en les feines d'investigació, de manera que no tinguen que triar entre ser mares o doctors), del que no (com voler inventar-se el gènere de paraules que en realitat mai han tingut, com estudiant – estudianta).

Perquè al cap i a la fi, tants xics com xiques, volem divertir-nos ;)

Fonts consultades

• Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. La inserción laboral de los doctores de las universidades catalanas. (2008; taula 4, pàgina 10).
• Salaburu, Pello (dir.). Sistemas universitarios en Europa y EEUU (2003).
• El Mundo. La mujer en cifras (aprox. 2000; encara que la mostra de les dades deixa molt que desitjar, és interessant la comparació entre el nombre d'estudiants que van començar estudis i les que van acabar la universitat el mateix any).
• Rica, Sara de la. Diferencias de Género en Ciencia en España (2010; interessants també els comentaris).

*Una de les raons per la qual hi han molts científics entre els frikis. Però això és altra història.