17/11/12

Tinc un altre bloc

He de confessar una cosa: tinc un altre bloc. La criatura es diu Pensando en granate i té un messet d'existència.
Sé que hem vaig prometre escriure ací, però passa una cosa. Pensando en granate és un projecte que fa temps tenia en ment. Ara, aprofitant un exercici de posicionament web per al màster en Gestió de Continguts Digitals, m'he decidit a dur-lo a terme.
Es tracta d'un lloc diferent. Mentre que La meua llibreta és un espai personal, a mode de diari, Pensando en granate està dedicat a la divulgació científica i el pensament crític. La intenció és fer pensar a la gent sobre allò que els envolta, i donar informació contrastada per a tindre una visió diferent sobre allò que els mitjans de comunicació i certs col·lectius intenten difondre.

Així que, durant els pròxims mesos, estaré un poc ocupada amb l'altre bloc. La meua idea es poder vincular ambdós llocs, i segurament les entrades d'un hem serviran per generar de noves en l'altre.

No s'amoïneu benvolguts lectors, que pel desembre hem ficaré les piles.

2/2/12

Xerrada “Ciència i ficció: quina inspira quina?”, poca ciència i cap ficció


El passat 31 de gener, acompanyada pel meu amic J, vam assistir a la primera de les xerrades d'Inspiraciència on la ponent era Carme Torras, professora d'investigació a l'IRI, un nom que havia escoltat nombrosos cops durant el breu període que vaig passar treballant per l'Institut de Robòtica i Informàtica. Per això hem va picar la curiositat de veure la xerrada, apart de que el tema el trobe interessant com a aficionada a la ciència i a la ficció, i que tampoc tenia rés més a fer en tota la vesprada.

La xerrada estava estructurada en quatre parts.
La primera, introductòria, explica a què es dedica la ponent, fent una pinzellada a com compagina el seu treball docent i d'investigació amb el d'escriptora de ciència ficció. També en va fer un breu incís a com afecta en l'actualitat la ciència robòtica a la humanitat. Com a curiositat, va fer menció de la Robot room, una mena de llistat sobre els robots més famosos de la història, ja siguen aquests reals o ficticis*. Ja, amb aquesta introducció, una ja s'ensuma de què ve a parlar la professora: de robòtica (i dels seus llibres).
La segona part de la xerrada estava dedicada als projectes que s'estan duent a terme a l'IRI, oferint una xicoteta mostra centrada en robots de funcionalitat domèstica: robot guia en entorns urbans (Tibi i Dabo), robot assistent de cuïna, robot jardiner, robot ajudant de bugaderia (POMDP). Molt interessants i curiosos tots, de veritat. Però després d'aquesta ostentació de projectes, hem vaig preguntar... què tenen a veure amb la ficció? En què s'han basat per a llur confecció i creació?
Doncs, de la primera pregunta, hem vaig quedar sense resposta. Però la segona qüestió venia contestada en la tercera part de la xerrada: què es busca en un robot? I el que més atractiu fa un robot és que siga el més utilitari possible, a fi de no complicar massa la vida a les persones comuns. Les branques que s'estan investigant en robòtica actualment són:
  • substitució de l'ésser humà en la realització de feines repetitives, perilloses i/o ingrates;
  • amplificar destresses humanes (com els robots cirurgians);
  • tasques domèstiques;
  • estimulació de la creativitat;
  • entreteniment;
  • vetlar per la salut;
  • ajuda a discapacitats;
  • funcions de mainadera;
  • funcions de guia;
  • autonomia (intel·ligència artificial);
  • atorgar el do de la ubiqüitat (mitjan comandament a distància).
Com a conclusió, la professora ens fa ressò de tres qüestions. La primera, com la tecnologia pot fer els individus més lliures mentre l'espècie humana es fa més vulnerable i dependent (és a dir, quant d'inútils som a mesura que avança la tecnologia; si no fa ella la pregunta, ningú s'adona? vaja...). La segona, com la ciència ficció ajuda a establir el debat ètic sobre on està el límit dels avenços (la pregunta de sempre: fins a quin punt està ben vist jugar a “ser un déu”). I, la tercera, a arrel de la possibilitat de fer els robots més humanitzats emocionalment parlant, com esdevindrem els humans amb aquests nous sentiments: ens farem dependents com en el cas dels Tamagochis (perdó, però la dependència era de la maquineta; quan un es cansava, llevava la pila i s'ha acabat), o més be ens farà més freds com (es suposa) succeeix amb els xiquets que es passen tot el dia jugant als videojocs matant marcianets?

Ja m'agradaria a mi tindre un robotet com aquest...
Una vegada iniciada la ronda de preguntes, una es pregunta què hi ha sobre la ficció a la xerrada. No! Què hi ha sobre la relació entre ficció i ciència? De fet, què hi ha sobre la resta de ciències?
Doncs res de res. La professora només sap parlar de robòtica i, en quant a la ficció, tampoc es fa menció (si no contem la propaganda que en fa de les seues obres literàries, que d'aquesta sí hi havia).
A més, la conclusió a la que arriba la professora és estranya. Estranya perquè, a través de les seues respostes, ha donat la visió d'una persona que té por, o inclús està en contra, de tot allò que ha estat investigant durant part de la seua vida; com si es tractara d'un carnisser que està en contra de menjar carn. Para molt contradictori.
En definitiva, la xerrada no fou el que havien anunciat i ens va deixar mal sabor de boca. La única conclusió a la que ens va fer arribar és que continua havent-hi un sentiment de rebuig de cara als avenços científics i tecnològics. No vam esperar a que acabaren la ronda de preguntes.

Però hi ha algun punt positiu a la xerrada? Doncs si: la guia de lectura. Confeccionada pel personal de la biblioteca de la Sagrada Família, ofereix un recull de les obres de ciència ficció més importants de tots els temps, fent un repàs per les diferents etapes que travessa el gènere de la ciència ficció, des dels seus inicis en el segle XIX fins a la figura del científic en la cultura popular. Un bon treball aquesta guia, de veritat.


* Cal dir, però, que no he pogut trobar cap referència a la mencionada Robot room; si algú ho coneix, li agrairia que passara la informació :)

27/1/12

El miratge del món rural


Hui en dia és molt fàcil veure com els joves que van marxar a les grans ciutats estan tornant al món rural per necessitat, perquè s'han quedat sense feina, sense diners, i no tenen més remei que tornar a la casa que els seus pares van poder adquirir quan tenien la seua mateixa edat. Però alguns confonen les raons d'aquesta tornada amb l'enyorança de viure lluny de la vida assossegada que suposadament ofereix el món rural. Com qualsevol altra creença absurda, moltes persones criades a ciutat s'aferren a la visió que tenen del món rural com un paradís en la Terra que sempre romandrà intacte per molts canvis que experimenten les urbs. Quan els fas veure que aquesta visió és absurda i no s'ajusta a la realitat, es converteixen en negacionistes radicals, per a sorpresa de qui els coneixen.
Ara que amb un poc de sort torne a Barcelona altre cop, recorde una discussió que vaig tindre fa mesos amb uns amics. Ells, que havien crescut en un ambient urbà, sentien nostàlgia pel que s'havien perdut per no viure en un poble. En sentir les lloances que dedicaven al món rural, vaig intentar fent-los veure com d'equivocats estan, acabant pillant-me un rebot perquè pareixia que no cregueren el que es contava.
Com pot ser imagineu, he crescut en ambient rural. Fins els 18 anys, m'he passat el dia entre pobles i, inclús havent començat la universitat, els caps de setmana tornava a casa dels meus pares, a la Vall d'Albaida. Però tot això va quedar enrere quan a la fi vaig poder mudar-me a Barcelona, fugint de la falsa serenitat que oferia el poble.
Pau, tranquil·litat i natura són sinònims de poble... No es podria triar substantius més equivocats. Els qui pensen que la gent torna als ambients rurals per aquest motiu, no ha estat mai intentant sobreviure a un poble.

La major part de la gent de ciutat té una visió més be reduïda del que suposa viure en un ambient rural. Per a ells, un poble és un lloc amb unes poques cases o granges, envoltades d'horts, boscos i pasts per a la ramaderia. Com a molt, arriben a imaginar un poble mariner, on les granges es canvien per vaixells i on tot quisqui es dedica a la pesca.
Si els preguntes quin tipus de feines són típiques d'un poble, et contestaran coses con conrear el camp, donar menjar als animals, atendre a la collita... com en el vídeo aquest de la Blasa. Tasques que sí, que porten molta feina i que al llarg del dia et deixen baldat; orgullosament (per a ells) et fan veure que saben com és la vida en el camp i que no tot és prendre l'ombra baix un arbre. Feliços ells, que de menuts els pares els portaven a casa els iaios a passar l'estiu (dos mesos ajudant als iaios en les tasques del camp i ja es pensen que són pagesos drets i fets!).
Però els pobles amb aquest estil de vida cada cop són més difícils de trobar. El camp i la ramaderia mostren cada cop més que són insuficients per a garantir l'estabilitat econòmica d'un poble. Al llarg de les dècades dels 1960-1970, la major part dels municipis espanyols, sobretot aquells localitats a la zona de llevant, van optar per invertir en industria. A finalitzar el segle XX, la major part dels ciutadans dels pobles es dedicaven a treballar en les fàbriques. O al negoci immobiliari, que tantes terres i somnis ha destrossat des que va començar la bombolla allà pel 1997.
Aquells que en l'actualitat es dediquen a la ramaderia i/o als cultius són els propis propietaris dels ramats i/o camps, individus amb una riquesa econòmica personal moderadament elevada que els ha permès adquirir la terra que empren per a dur a terme aquestes tasques. Per cada 200 famílies rurals dedicades a la industria, potser hi haja una o dos famílies propietàries de camps de conreu; així doncs, emprar la paraula “pagès” per a designar a la gent de poble no és encertat. I si hi ha alguna persona afortunada que ha pogut fer anar al pati de la seua casa un hort de pocs metres quadrats, la collita resultant només li serveix per a consum propi (i potser li sobren alguns cogombres per al veí).

I be, l'ambient on jo m'he criat és aquest. Un poble menut d'uns 2000 habitants, a una hora de València, amb una serra minvada pels últims incendis, una xicoteta extensió de terra dedicada al conreu privat, i envoltat tot per naus industrials. Jo de menuda no recorde haver ajudat als meus iaios a donar de menjar les gallines, ni a traslladar sacs de creïlles; no he pujat a cavall, ni he portat a pasturar cap ramat d'ovelles. Al meu poble sí hi havia gent que en tenia, de cavalls, gallines, ovelles i creïlles, però no la meua família.
Recorde, no obstant, acabar els deures de l'escola i ajudar als meus pares a ficar mantes dins de caixes de cartró que prèviament muntàvem el meu germà i jo. I estius darrere una màquina de repuntar fent xandalls per guanyar-me un jornal durant la meua adolescència. Recorde que volia aprendre a pescar, però al meu poble no hi han rius ni llacs i, els més propers, estan a una mitja hora en cotxe, envoltats de carreteres de manera que són quasi inaccessibles per a arribar a una marxa a peu. Tampoc hi han boscos, doncs s'han anat desfent pels continus incendis, l'últim amb l'excusa de fer un “futur més sostenible”. Recorde voler anar a casa els iaios, on sí tenien un xicotet camp, però estava massa lluny com per a anar a peu i teníem que traslladar-se amb cotxe. Recorde que hi havia mesos que no eixia per a res del poble, doncs per a anar enlloc devies emprar el cotxe i el meu pare no tenia temps per portar-me.
El cotxe, sempre en cotxe a qualsevol lloc. I jo sense carnet, sense ganes ni diners de traure-me'l.

Amb aquest panorama, no deuria ser estrany que molts joves preferim viure a la ciutat. Total, formigó i pol·lució ja en tenim al poble.
I tant de temps lliure gràcies a la bombolla immobiliària, m'han fet pensar en aquella discussió. Seria igual la meua situació si estiguera en una ciutat per conter d'estar en un poblet com aquest? Rotundament, sí; com a mínim, no hem sentiria tant amargada.
He fet un llistat de coses a favor i en contra dels pobles i de les ciutats i, com veureu, les segones eixen guanyant. No obstant, supose que hi ha gent que té raons de sobra per preferir viure en un ambient rural; els anime a que les comenten ;)

Pros i contres del món rural

Pros
Contres
Abaratiment de l'habitatge: el preu del sol és més baix, sobretot en pobles a més de dos hores del centre urbà més proper (és a dir, aquells perduts en el cul del món).
Productes més frescos: productes alimentaris de temporada més frescos donat la proximitat dels horts; la resta de productes inclús potser estiguen caducats.
Aire pur: en eixos poblets deixats de la mà del govern, sí, clar; els pobles moderns, amb el polígon al costat, com a que el seu aire no és massa pur, no...
Tranquil·litat: oh, sí, açò sí és cert; als pobles es respira un aura de pau, silenci, aborriment, manca d'espectatives, ejem, ejem... (perdó, el fum de les fàbriques).

Aïllament geogràfic: transport públic escàs o nul, problemes amb les telecomunicacions (per sort, cada cop menys).
Aïllament social: major recel entre els individus, amb por inclús cap a les novetats.
Urgències mèdiques: alguns pobles careixen de la cobertura mèdica apropiada i estan lluny dels hospitals.
Necessari vehicle propi: per a tot.
Menys ecologia: vehicle privat, inconsistència amb la recollida de fem reutilitzable.
Comerç abusiu: comerç privat amb limitació de productes, sense possibilitat de comparar, i preus abusius donada l'escassa competència.
Escasses possibilitats laborals: baix nombre de llocs de treballs, treballs més monòtons amb difícil possibilitat de créixer laboralment parlant; salaris estancats.
Dèficit formatiu i educatiu: cursos de formació escassos o nuls; poca alternativa en quant a activitats extraescolars.
Escassa oferta de lleure: amb sort, el municipi pot contar amb una agència de lectura; ah, i cinema d'estiu (amb els televissors dels iaios a tota pastilla).
Vigilància indesitjada: major quantitat de veïns dedicats a la xafarderia.

Pros i contres de la ciutat
Pros
Contres
Xarxes socials: a una ciutat és més fàcil conèixer gent.
Intimitat: la gent és més individualista i està més preocupada pel seus propis assumptes que pels aliens.
Proximitat: la major part de les ciutats conten amb una xarxa de transport públic més o menys eficient, de manera que els ciutadans poden anar allà on vulguen sense massa problemes, inclús si volen eixir de la ciutat.
Comerç assequible: major quantitat de productes, amb més varietat i preus més competitius.
Economia i ecologia: és més fàcil estalviar si es sap on i què comprar, donat la gran varietat de productes; a més, gràcies al transport públic i a la proximitat de comerços, fa que no siga necessari l'ús de vehicle propi.
Oportunitats laborals: major diversitat de professions i llocs de treball, amb més probabilitat de promoció.
Millora la oferta formativa: diferents activitats extraescolars i formatives oferides pels diferents centres educatius i cívics.
Gran oferta de lleure: zones comercials, turístiques, cinemes, parcs, biblioteques, centres d'oci...
Possibilitat de fer coses típiques de poble: cada vegada més són els barris urbans que ofereixen sol cultivable als seus veïns, així com hi han moltes organitzacions dedicades a realitzar activitats a l'aire lliure (pots fins i tot aïllar-te més fàcilment que en un poble, simplement canviant de zona de passeig).
Sanitat: sol haver-hi un centre mèdic per barri.
Pol·lució: gran quantitat de tràfic en algunes zones.
Soroll: sí, la ciutat és molt més sorollosa.
Encariment de l'habitatge: a major quantitat de gent, menys lloc on viure, i pujada de preus dels habitatges (fins ara, que estan baixant).
Sobrepoblació: gent, massa gent!


25/12/11

Conte de Nadal (abans de Jesucrist)


L'hivern havia arribat a la vall. No nevaria aquell any, però no per això faria menys fred. La humitat impedia que les gotes d'aigua es mantingueren en flocs de neu quan arribaven a la superfície terrestre, i la persistent i freda pluja impedia anar massa lluny de qualsevol lloc. El pitjor, però, era la humitat, que mantenia les aigües dels tolls ben glaçades sobre les roques, fent les sendes més perillosament relliscoses. A sobre, aquella maleïda humitat feia que la gelor traspassara la pell fins els òrgans i els ossos, i ni les robes de teixits més calens servien per a protegir-se.
El llenyataire Jëpso tornava després d'una àrdua, gelada i mullada jornada tractant de recollir suficient llenya per a les properes setmanes. Va deixar l'últim feix de branques sobre el carro, tapant-lo amb la lona de cuir a fi de protegir la fusta de la pluja, encara que sabia que de rés serviria. Va començar a fer camí arrossegant el carro amb la força de les seues extremitats. La seua casa encara era força lluny, i no esperava tornar abans de la nit.
No obstant, quan el Sol encara estava suficientment alt, la pluja va començar a caure amb més força. L'home, incapaç de veure què tenia al davant, va decidir buscar refugi. Per sort, coneixia perfectament la regió i prompte va trobar una cova on va poder conduir el carro fins al seu interior. O més be això és el que pretenia. En només fer un parell de passos dins el refugi, va descobrir que la cova ja estava ocupada.
Es tractava d'un home, ajupit contra la pared de la caverna amb alguna cosa entre mans, i se li havia quedat mirant tant expectant com ell el mirava. Era més gran que ell, i també de complexió forta. No obstant, al llenyataire li pareixia que aquest home estava molt prim, massa prim, potser perquè havia patit algun tipus de malaltia no feia molt.
- Bona vesprada... - va dir Jëpso, com per fer alguna cosa.
- No és massa bona, no – li va contestar l'home, qui no va fer cap moviment sospitós i prompte va baixar el cap tornant la seua atenció al que estava fent abans de ser interromput.
Jëpso, un tant perplex, se'l va quedar mirant uns moments. El desconegut no pareixia perillós, com a mínim pel moment.
- És... És teua, aquesta cova? - va preguntar Jëpso.
En qualsevol altre dia, no hagués calgut aquesta pregunta: simplement haguera empentat el carro a dins, sense importar qui estiguera; les preguntes i la baralla vindrien després, i el llenyataire era prou astut i fort per eixir de les dos situacions. Però hui estava massa cansat i encara li quedava un tros de camí per fer.
- I què si ho és? - va respondre el desconegut, amb to despectiu.
- No res. Només volia saber si t'importaria que hem quedara ací, amb el meu carro, fins que parara un poc de ploure.
- De què és el carro?
- De fusta...
El desconegut va alçar el cap.
- Ja sé que és de fusta. Vull dir què conté.
- Llenya. Soc llenyataire, i portava un carregament a casa per a passar l'hibern.
Jëpso es va quedar mirant com l'altre home l'observava seriosament. Però, al poc, l'estranger va tornar a baixar la seua mirada i va continuar amb la seua feina.
- Entra'l, si vols. Quedat tota la nit, si et ve de gust. A més, potser pugues canviar-me alguns troncs per la meïtat d'aquest conill; és massa per mi.
Alleujat i content, el llenyataire va arronsar el carro a l'interior de la cova.

20/12/11

Reflexions: Dones vs. ciències...?

L'altra nit vaig vorer un capítol de The Simpson que encara no coneixia, Girls just want to have sums (Les xiques només volen sumar, títol inspirat en el de la cançó Girls Just Want to Have Fun), capítol 19 de la 17a temporada. Va ser emès per primer cop el 2006, ja fa uns quants anys, encara que la temàtica del mateix fa que parega més vell. M'explique...

Tot comença quan el director Skinner, en un intent d'alabar a una directora de musicals que fou alumna model de l'Escola Primària de Springfield, fa la desafortunada afirmació de que era normal que de menuda li costaren més les matemàtiques perquè és una xica. Les seues paraules causen un gran rebombori a tota la ciutat i, per molt que intente llevar pes al comentari, Skinner acaba siguent substituït per una nova directora. I la primera mesura que du a terme la senyora, una suposada especialista en feminisme, és separar els alumnes per gèneres.
El resultat és que l'escola es parteix en dos. La part femenina es transforma en un entorn marcadament rosa, suposadament femení, com si fos un anunci de la Barbie, i la part masculina resulta una sort de descampat de barri baix i un centre d'entrenament militar, idoni per a potenciar el gamberrisme i la jerarquia dels alumnes més agressius. Però la diferència més notable és la manera de donar les matèries als alumnes: mentre als xics s'imparteixen les matèries de manera normal i avançada, com en el cas de les matemàtiques, a l'entorn de les xiques es potencien les humanitats i ciències socials, deixant de banda les ciències pures com un “munt de problemes que només poden interessar als xics”.
Encara que al principi Lisa Simpson es sent molt atreta per aquestes mesures, prompte es sent basquejada al comprovar com han relegat la matèria de matemàtiques a una espècie de classe sobre autoestima semblant a qualsevol col·loqui pseudocientífic. Per això, intenta accedir a les classes de matemàtiques que s'imparteixen en la part masculina de l'escola, però és descoberta i la obliguen a tornar amb les xiques. Decebuda, Lisa li comenta el que passa a Marge, i la seua mare li dona la idea de disfressar-se de xic.
Així, fent-se passar per Jake, Lisa assisteix a les classes avançades de matemàtiques que es donen a la part masculina, mentre rep alguns consells per part del seu germà Bart per a saber comportar-se com un xic. El resultat és que “Jake” rep el premi al millor estudiant de matemàtiques i és durant la cerimònia d'entrega quan Lisa es descobreix diguent a tots que una xica pot també ser bona en matemàtiques. Però heus ací que salta Bart i anuncia a tota la sala que, si la seua germana és bona en matemàtiques, és perquè ell li va ensenyar a comportar-se com un xic; i Lisa, “traient a fora els seus impulsos masculins”, respon llençant-li el premi (que impacta en el pobre Ralph Wiggum).

Encara que és lloable l'esforç de Lisa per fer el que a ella li agrada, el propòsit del capítol resulta estrany i el missatge que fa arribar al públic és que, si eres xica i vols dedicar-te a les ciències, has d'abandonar el teu feminisme. Una conclusió completament desencertada.
El capítol pretén ser una clara crítica al feminisme radical i la segregació escolar per génere, però el que aconsegueix és comunicar el missatge equivocat de que són els propis feministes qui provoquen el manteniment de les diferències entre sexes, com l'encaixament laboral i acadèmic de les xiques en el món de les ciències socials, les arts i les humanitats, i dels xics en el de les ciències tècniques. Una errònia, cruel i innecessària burla a tantes persones (dones i homes) que busquen una societat més igualitària per a ambdós sexes, vertadera raó de ser del feminisme.
Com a dona feminista i a la que li agraden les ciències, hem vaig sentir totalment ofesa. I no només jo: la meua mare, mestressa de casa amb certa repulsa per les matemàtiques, també va sentir que el missatge d'aquest capítol era confós i sexista.

Aquesta entrada, però, la vaig a dedicar a la fal·làcia de que les xiques no són bones en matemàtiques ni a les ciències en general. Espere poder parlar un altre dia sobre feminisme.

Més be investigació contra ganduleria
Hi ha un gran número de dones, cada vegada més creixent, a les quals els agraden les matemàtiques i les ciències aplicades (“ciències” per a abreviar), i a algunes de les quals se'ls hi donen millor que les ciències socials i les humanitats (d'ara en davant, “humanitats”). En contraposició, també hi ha un munt d'homes que fugen de les ciències, amb una capacitat de càlcul mínima i un quasi terror a rebre qualsevol tipus d'informació de caire científic; i no diguem-ne ja formació!
Al llarg dels meus escassos anys d'experiència m'he adonat que, el fet que una persona tinga millor o pitjor predisposició a dedicar-se a les ciències o als “números”, no està per a res condicionat pel seu sexe. Ser xic o xica poc té a veure per a que una persona tinga més facilitats intel·lectuals a l'hora d'estudiar ciències o humanitats, si no que aquesta facilitat depèn de la pròpia curiositat i les ganes de treballar de l'individu.

L'ensenyament de les humanitats en l'etapa escolar es caracteritza per la pura i dura memorització de les dades, seguint un mínim fil de coherència lògica (per exemple, si passa B, és perquè hi havia A; i punt). Qualsevol individu sense massa problemes de memòria pot emmagatzemar un munt d'informació que, amb un mínim esforç de comprensió, pot coordinar per a transformar-lo en coneixement de manera que li puga ser d'utilitat.
Per a aprendre ciències, és necessari realitzar un esforç de comprensió encara més gran per a entendre els conceptes, la major part dels quals necessiten de comprovació empírica o exemples per a poder ser entesos amb més facilitat. El problema és que pocs professors estan per la tasca de realitzar fins els experiments més senzills i, sobretot, pràcticament cap centre escolar té els recursos suficients per a que es puguen dur a terme. Així, entre la peresa del professorat i la manca de subvencions dels centres, s'ha resolt ensenyar les ciències a base de la obligatòria memorització de conceptes, sense adonar-se que aquesta és la pitjor manera de fer atractiva qualsevol matèria.
D'aquesta manera, només aquells alumnes amb suficient capacitat de comprensió, imaginació i curiositat*, que han pogut entendre per ells mateixos els diferents conceptes explicats, poden ser atrets per les ciències i decidir continuar aquests estudis (molts cops en detriment de les assignatures d'humanitats). Però per a la major part dels escolars, els és terriblement anodí suportar lliçons científiques mitjançant la memorització de dades i l'aplicació de les diferents fórmules en problemes que els costa visualitzar sense cap tipus d'exemple palpable. Aquests estudiants acaben l'escola obligatòria amb una visió més depriment que atractiva d'allò que la ciència els pot oferir; acaben renunciant a rebre qualsevol tipus de coneixement científic de per vida i, a l'hora de realitzar estudis universitaris, opten pels més “fàcils” com són, suposadament, els de ciències socials i humanitats.

Fins ací la conclusió a la que es podria arribar és que les humanitats són per a persones més mandroses i, les ciències, per a persones més inquietes. Però a fi de curar-me en salut davant la gent que estudia carreres humanitats, cal dir que les coses no són tan simples.
Un gran percentatge d'estudiants no acaben la universitat i, dels que continuen, només una mínima part realitzen estudis de tercer cicle (doctorat). En el cas de les humanitats, el nombre d'especialistes o investigadors descendeix significativament en comparació al nombre d'estudiants matriculats els primers anys de carrera; en contraposició, molts estudiants que finalitzen carreres científiques continuen especialitzant-se de per vida. La raó de l'abandonament estudiantil a les carreres d'humanitats es degut a què els propis alumnes s'adonen que dits estudis requereixen d'una capacitat de comprensió i d'investigació poc fomentada a l'etapa escolar, i que amb la simple memorització dels conceptes no és suficient; en altres paraules, “és massa feina”.
El que cal tindre en conte, doncs, no és la quantitat d'estudiants d'unes i altres, si no la de persones que acaben els estudis i es dediquen a allò que han estat estudiant, com doctors i investigadors. La qüestió és que aquest tipus de descens s'aprecia molt més en el cas del nombre de dones, ja siga en humanitats com, principalment, en ciències.

Què passa amb les dones?
El per què no hi han tantes dones com homes en titulacions de ciències ve donat, en part, per causes pràctiques però, sobretot, pel fet de voler obeir encara hui un seguit de rols tradicionals que deleguen a les dones a les tasques domèstiques, l'educació dels fills, tindre cura de la família i, en el cas de dedicar-se a alguna professió, que aquesta li comporte el mínim esforç físic i mental possible (un pensament totalment hipòcrita).
Les dones (en general) no són unes negades “per a les matemàtiques” ni per a la investigació.  El problema és que en l'actualitat és molt complicat per a una dona poder compaginar treball amb la criança dels fills, més si aquest treball consisteix en romandre en un laboratori a jornada completa, assistir a classes, conferències i similars i, a part, dur treball acadèmic extra per fer a casa. Les carreres científiques, en especial, les tècniques, comporten més feina que no pas les d'humanitats, feina que s'ha d'harmonitzar amb la formació d'una família: per cada fill, una dona pot estar vora dos anys en mode semi-actiu, laboral i acadèmicament parlant, encara que tinga recolzament per part de la seua parella i/o família en les feines domèstiques.
Però, a banda de les tradicions (per sort, cada vegada menys tingudes en compte), hi ha altre factor que juga en contra de l'especialització acadèmica de les dones: el rellotge biològic femení. La major part de les dones tenim més “pressa” per fer la nostra vida, doncs la menopausa juga en contra nostra. Aquesta pressa porta a moltes dones que durant la seua adolescència i joventut eren alumnes models a ficar fre a la seua vida acadèmica una vegada s'ha obtingut la llicenciatura o un grau similar, a posposar els estudis o fins i tot a abandonar-los en benefici de trobar una feina que done suficient llibertat econòmica per a formar una família abans dels 35 anys.

Dones científiques hi ha, i cada cop són més les xiques menors de 40 anys que aconsegueixen obtenir una càtedra fins hi tot en les carreres tècniques. Però encara queda molt per fer.
El que caldria és, primer, convèncer a la gent que els tradicionals rols en realitat ni són tan “tradicionals” ni obligatoris (com a mínim, no figura cap legislació al respecte en aquest país ni a la major part de països europeus i americans), i que tots i totes tenim les mateixes oportunitats per a dedicar-mos al que més ens agrade, si tenim l'empenta necessària. I, segon, no desistir en la tasca de fer entendre que les feines familiars no tenen que recaure només sobre la dona.
I, per últim, cal tindre en conte que si ara s'aprecien aquestes diferències, no vol dir que romanguen en un futur pròxim. Des de fa temps, les dones hem anat guanyant terreny en sectors que eren considerats absolutament masculins, i també hem aconseguit que la societat en la que vivim siga més igualitària, mostrant les mateixes possibilitats per a tots, siga quin siga el seu sexe, les seues creences i, fins i tot, el seu nivell econòmic. Crec que és un fet del que deuríem alegrar-nos i pel que val la pena continuar endavant, deixant a banda qualsevol sentiment sexista i saber diferenciar què és important que canvie (com replantejar el sistema de baixes maternals per a les xiques a fi de facilitar la seua tasca en les feines d'investigació, de manera que no tinguen que triar entre ser mares o doctors), del que no (com voler inventar-se el gènere de paraules que en realitat mai han tingut, com estudiant – estudianta).

Perquè al cap i a la fi, tants xics com xiques, volem divertir-nos ;)

Fonts consultades

*Una de les raons per la qual hi han molts científics entre els frikis. Però això és altra història.